Posant la ma, o "què hi ha de lo meu..."

Mirant les tertúlies matutines de televisió per conèixer els comentaris del discurs d'en Montilla d'ahir, hem topat amb la de l"estimat Cuní" a la "nostra", i fent el cor fort, tot prenent un cafè carregat i un croissant de xocolata, directe a la vena per aguantar el "gran comunicador", hem gaudit d'opinions contrastades.

Vet aquí que sobreeixien dues figures: l'ínclit Barbeta, periodista de raça, que s'ha llençat de cap de fa díes a defensar CiU i l'Artur, tot desgranant un discurs més nacionalista que el de BXVI respecte dels condons, encara que avui l'ha clavat quan ha dit que "nacionalistes hi trobem a tots els partits catalans, nomès que no tenen clar com explicar-s'ho, i que el que cal és veure que el rerefons és tenir el poder, no nomès cantar els Segadors", i aquí li donem la raó. Tot plegat per respondre la senyora Calvet, advocada i defensora dels drets humans, que ha fet un discurs tan de parar la mà que ens ha deixat estabornits de bon dematí. Tot era defensar Montilla, defensar el discurs, acusar tots els altres de manca de visió, i no defallir en la defensa aferrisada de l'Entesa.

No és que estiguem en contra, és que els arguments eren tan febles que flac favor n'hi feia finalment a la pròpia Entesa. Lamentable que a algunes se'ls hi vegi tan el llautó de l'espera del càrrec, lamentable que fos l'única dona i fes aquest paper, lamentable que nomès aquests siguin els arguments.
Segur que n'hi ha d'altres per defensar el nou govern i segur que hi han altres dones que ho farien trenta vegades millor.
On són, els arguments... i les dones?